Benvinguts al nostre bloc

Hem creat un nou espai per poder exposar activitats, experiències i treballs.
La idea és que els propis alumnes hi vagin abocant la feina feta.

dimarts, 30 d’octubre de 2012

Narració de por

Aprofitat que s'acosta Halloween, els alumnes de 5è ens hem proposat treballar les històries de por.
Per poder crear una bona narració de por, primer de tot, n'hem llegit algunes i, a partir d'aquests models, hem elaborat un llistat de: personatges, objectes, ambients i adjectius propis d'un text d'aquest tipus.
Personatges: Vampir, rat-penat, home-llop, dimoni, diable, mòmia, assassí, fantasma, esquelet, nina, zombi, gat, rata, dràcula, espantaocells, joguina que cobra vida, monstre, ombra, psicòpata, la mort, home invisible...
Objectes: Carbassa, taüt, alls, destral, balancí que grinyola, motoserra, catana, fusta que crepiteja, llumí, navalla, corb, ganivet, daga, espelma, vidres, sang, boira, tisores, corda, ullals, guillotina, encenedor, saga, creus, cadenes, tombes, canelobres, ninxos, torxa, teranyines, mirall, pols, claus que dringuen, finestres, estaca...
Ambients: Casalot, cementiri, església, capella, bosc, infern, carrerons, cova, mansió, nit de tempesta, llamps i trons, castell, carretera, poble fantasma, golfes, soterrani...
Adjectius: Posseïda, esgarrifosa, vella, atrotinat, abandonada, negre, maleït, esmolada, sinistre, punxaguda, tenebrosa, trencats, esquerdats, espessa, rovellada, misteriós, terrorífic, estret, malèfic, fosc, obscur...

Un cop fet això ens hem inspirat en la imatge d’una nina d’aspecte misteriós i, entre tots, de forma col·lectiva, ens hem inventat una història que esperem que us faci molta por.
Després cada un de nosaltres s’inventarà una narració pròpia i crearem així el nostre llibre de la por que un cop estigui acabat us el presentarem en format digital. De moment preneu un tastet  amb la història col·lectiva que porta per títol:


Carrerons infernals
Fa molts anys, en un carreró estret i humit que duia al cementiri, passejava una mare amb la seva filla de dos anys profundament adormida. La criatura anomenada Carla subjectava entre els seus menuts bracets una nina de rostre alegre mentre anava a coll de la seva mare. La mare, a l’altra mà, portava amb delicadesa un ram de flors per dipositar a la tomba del seu difunt marit que havia mort  feia un any degut a un inesperat atac de cor.
Mentre la mare es disposava a deixar les flors, a la Carla se li caigué la nina en un bassal d’aigua fangosa sense que cap de les dues se n’adonés.
Pocs instants després de que la mare i la filla sortissin del cementiri, de sobte, va esclatar una intensa tempesta de llamps i trons acompanyada d’una espessa i misteriosa boira. Just en el bassal on hi havia la nina va caure un llamp enlluernador que va provocar que la nina cobrés vida. Tot d’una es va començar a moure i va obrir uns ulls vermells com la sang. El seu rostre alegre havia desaparegut i una penetrant i maleïda mirada l’havia substituït.
Un cop mare i filla van haver arribat a casa, la mare se n’adonà que havien perdut l’estimada nina, però com que estava plovent a bots i barrals, va decidir que l’endemà li compraria una nina nova abans que la petitona la trobés a faltar.
Mentrestant, al cementiri, la nina passejava pels obscurs i tenebrosos carrerons que conduien a les diferents tombes. El seu caminar era lent i silenciós, coixejava d’una cama degut a la caiguda i plorava amargament suplicant que algú la recollís. Però ningú la va sentir.
L’endemà, diada de Tots Sants, la gent va anar al cementiri a portar flors als seus difunts. Sobtadament el cel es va ennuvolar agafant una tonalitat grisosa i tothom va sentir una presència inquietant que els envoltava. Una mena d’ombra misteriosa se’ls apropava lentament mentre de fons sentien una rialleta sinistre i amenaçadora com un xiuxiueig.
La gent va sortir del cementiri cames ajudeu-me.
Aquella mateixa tarda, la Carla acompanyada de la seva nina nova i la seva mare van tornar a visitar la tomba del seu pare. Just quan eren al davant se’ls va aparèixer, com un miratge, la cara de la vella nina reflectida a la làpida de la tomba, al costat de la fotografia del pare. La impressió era esgarrifosa.
Encara s’explica que en aquell cementiri deambula una ombra fantasmagòrica que segueix suplicant: “Agafeu-meeee”.
La solitud i la tristesa que posseïen a la nina, la van fer tornar cruel i perversa.
Alumnes de 5èB


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada