Aprofitat que s'acosta Halloween, els alumnes de 5è ens hem proposat treballar les històries de por.
Per poder crear una bona narració de por, primer de tot, n'hem llegit algunes i, a partir d'aquests models, hem elaborat un llistat de: personatges, objectes, ambients i adjectius propis d'un text d'aquest tipus.
Personatges: Vampir, rat-penat, home-llop, dimoni, diable, mòmia, assassí, fantasma, esquelet, nina, zombi, gat, rata, dràcula, espantaocells, joguina que cobra vida, monstre, ombra, psicòpata, la mort, home invisible...
Objectes: Carbassa, taüt, alls, destral, balancí que grinyola, motoserra, catana, fusta que crepiteja, llumí, navalla, corb, ganivet, daga, espelma, vidres, sang, boira, tisores, corda, ullals, guillotina, encenedor, saga, creus, cadenes, tombes, canelobres, ninxos, torxa, teranyines, mirall, pols, claus que dringuen, finestres, estaca...
Ambients: Casalot, cementiri, església, capella, bosc, infern, carrerons, cova, mansió, nit de tempesta, llamps i trons, castell, carretera, poble fantasma, golfes, soterrani...
Adjectius: Posseïda, esgarrifosa, vella, atrotinat, abandonada, negre, maleït, esmolada, sinistre, punxaguda, tenebrosa, trencats, esquerdats, espessa, rovellada, misteriós, terrorífic, estret, malèfic, fosc, obscur...
Un cop fet això ens hem
inspirat en la imatge d’una nina d’aspecte misteriós i, entre tots, de forma
col·lectiva, ens hem inventat una història que esperem que us faci molta por.
Després cada un de nosaltres s’inventarà una narració pròpia i crearem així el nostre llibre de la por que un cop estigui acabat us el presentarem en format digital. De moment preneu un tastet amb la història col·lectiva que porta per títol:
Després cada un de nosaltres s’inventarà una narració pròpia i crearem així el nostre llibre de la por que un cop estigui acabat us el presentarem en format digital. De moment preneu un tastet amb la història col·lectiva que porta per títol:
Carrerons infernals
Fa molts anys, en un carreró
estret i humit que duia al cementiri, passejava una mare amb la seva filla de
dos anys profundament adormida. La criatura anomenada Carla subjectava entre
els seus menuts bracets una nina de rostre alegre mentre anava a coll de la
seva mare. La mare, a l’altra mà, portava amb delicadesa un ram de flors per
dipositar a la tomba del seu difunt marit que havia mort feia un any degut a un inesperat atac de cor.
Mentre la mare es disposava a
deixar les flors, a la Carla se li caigué la nina en un bassal d’aigua fangosa
sense que cap de les dues se n’adonés.
Pocs instants després de que la mare i la filla sortissin del cementiri,
de sobte, va esclatar una intensa tempesta de llamps i trons acompanyada d’una
espessa i misteriosa boira. Just en el bassal on hi havia la nina va caure un
llamp enlluernador que va provocar que la nina cobrés vida. Tot
d’una es va començar a moure i va obrir uns ulls vermells com la sang. 
El seu
rostre alegre havia desaparegut i una penetrant i maleïda mirada l’havia
substituït.
El seu
rostre alegre havia desaparegut i una penetrant i maleïda mirada l’havia
substituït.
Un cop mare i
filla van haver arribat a casa, la mare se n’adonà que havien perdut l’estimada
nina, però com que estava plovent a bots i barrals, va decidir que l’endemà li
compraria una nina nova abans que la petitona la trobés a faltar.
Mentrestant, al
cementiri, la nina passejava pels obscurs i tenebrosos carrerons que conduien a
les diferents tombes. El seu caminar era lent i silenciós, coixejava d’una cama
degut a la caiguda i plorava amargament suplicant que algú la recollís. Però
ningú la va sentir.
L’endemà, diada
de Tots Sants, la gent va anar al cementiri a portar flors als seus difunts. Sobtadament el cel es va ennuvolar
agafant una tonalitat grisosa i tothom va sentir una presència inquietant que
els envoltava. Una mena d’ombra misteriosa se’ls apropava lentament mentre de
fons sentien una rialleta sinistre i amenaçadora com un xiuxiueig.
La gent va sortir del cementiri cames ajudeu-me.
Aquella mateixa tarda, la Carla acompanyada de la seva nina nova i la
seva mare van tornar a visitar la tomba del seu pare. Just quan eren al davant
se’ls va aparèixer, com un miratge, la cara de la vella nina reflectida a la
làpida de la tomba, al costat de la fotografia del pare. La impressió era
esgarrifosa.
Encara s’explica que en aquell cementiri deambula una ombra
fantasmagòrica que segueix suplicant: “Agafeu-meeee”.
La solitud i la tristesa que posseïen a la nina, la van fer tornar cruel
i perversa.
Alumnes de 5èB
